 |
| Foto: Sem Pons |
De sobte, la pantalla s’enretira i les llums s’apaguen. La majestuositat regna a la sala quan comença a sonar la veu de Nino Bravo amb allò de “América, América”. És el preludi per a l’arribada dels músics de la banda que esperem, i de l’aparició estel·lar de Zahara, enfundada en una bandera americana i amb actitud guerrera.
Amèrica és el leitmotiv de El leñador y la mujer América, primer senzill de La pareja tóxica, el tercer disc de la cantant establerta a Barcelona. Una cançó poderosa de tan sols dos minuts que començava un concert sorprenent. Els qui esperaven la melositat i tendresa de la primera Zahara coneguda, es van trobar amb una força inusitada a l’escenari. Amb un look més combatiu, tenyida de rossa i volent sorprendre amb el seu ampli registre vocal, deixava enrere cançons emblemàtiques de la seva carrera com Pregúntale al polvo o Con las ganas, per presentar amb orgull les peces del seu nou treball. A destacar, General Sherman y cómo Sam Bell volvió de la luna(s’esperava que pugés Ricky Falkner a cantar-la, però va gaudir-la com a part del públic) o la potència amb la que va dotar el seu èxit Merezco, allunyant-la de l’excessiva suavitat de la producció de Carlos Jean.
Si bé ja l’havia tocada en altres concerts i internet ja se n’havia fet ressò, Zahara va sorprendre al públic amb una curiosa i espectacular versió folk de You’re the one that I want (banda sonora deGrease). Petits detalls com aquest són els que ens fan pensar, de nou, que el talent d’aquesta noia és gran. També ho és la seva visió de la indústria musical, abandonant la seva anterior discogràfica, massa fixada en fer calaix a qualsevol preu, i confiant en la feina ben feta de petits segells com Music Bus. Més independència perquè les seves cançons i la seva carrera sonin com han de sonar, a ella mateixa.
Plaer d’escoltar-la i de veure-la en un directe sòlid i potent. Però sobretot, respecte per a un treball ben fet.
