Nacho Umbert sota la pluja

Nacho Umbert al MEAM. Foto: Sem Pons

Entre tota l’oferta de concerts i actes culturals que podem trobar a Barcelona, de tant en tant sorgeix alguna proposta interessant i original. Com la que ens va presentar el TR3SC de la mà de Nacho Umbert el dijous dia 27. L’autor, que ha llançat recentment el seu segon treball discogràfic, No os creáis ni la mitad (2011), presentava les seves noves cançons a un lloc sorprenent: a una sala del Museu Europeu d’Art Modern, un centre poc conegut i que es troba passejant entre carrerons del centre de la ciutat.

Cantar i tocar entre escultures i pintures de tota mena semblava d’allò més enigmàtic, com si Umbert formés part de les activitats del museu, una d’aquelles obres a admirar en silenci i fer-ne fotos d’amagat. El silenci respectuós amb què se l’escoltava feia que Umbert ens hagués d’indicar quan era el moment d’aplaudir, mentre el públic romaníem embadalits per la seva música. “Gràcies”, no parava de repetir. “A tu”, repetia el públic en veu baixa. Una cinquantena de persones romanien expectants, escoltant la mescla natural del castellà i el català de les lletres d’Umbert, originals i amb una força que l’hi ha dut una reconeguda fama als cercles més independents.

De la mà de Fina Estampa (Manel, Mishima, Antònia Font…), Nacho Umbert arribava amb ganes de donar a conèixer la continuació del seu venerat Ay… (2010). Era el torn de presentar les noves melodies del seu segon disc, en ordre rigorós, pista per pista. Desgranant el resultat d’una obra preciosa, produïda pel virtuós Raúl Fernández (Refree). Cabarets, morts i degollats, seductors que tenen filles seductores, senyors atabalats, senyoretes de moral distreta i d’altres històries autèntiques, divertides. Una espècie de vodevil a la catalana.

Nacho Umbert / faraday.tv

A mesura que avançava la vetllada, la pluja queia amb més força, i es podia escoltar i veure a través de la finestra que Umbert tenia a la seva esquena, fent el moment més encantador. Com si les 50 persones que estàvem allà estiguéssim atrapats en un curiós menjador, aïllats per la tempesta, i Umbert hagués arrencat a tocar per distreure’ns.

Si els seus discos són els ideals per escoltar a casa, sota la manta, mentre la pluja cau a fora, el seu concert de presentació va ser el símil ideal. Tardor plujosa al carrer i música íntima entre quatre enigmàtiques parets. 

La màgia de l'Elena Gadel

Elena Gadel a la Sala B (fotos de Núria Puentes)

Hi ha discos que no fan justícia a la música en directe, àlbums que són incapaços de contenir tota l’emoció que es desprèn en un concert. Les cançons de Tocant Fusta, el primer disc en solitari de l’Elena Gadel, tenen una força damunt de l’escenari que fan treure’ns del cap els prejudicis musicals i la racionalitat extrema. És música per sentir -de sentiments-, no per escoltar.

El passat mes de gener l’Elena Gadel va presentar aquest projecte conjunt amb el seu company Toni Pagès, a la sala gran de Luz de Gas, un èxit aclaparador. Les mirades de complicitat es sentien damunt i sota l’escenari: allò estava sortint bé. El passat dijous, després d’uns mesos de rodatge, repetien però a la Sala B de Luz de Gas, més íntima i càlida. Amb la primera prova de foc superada i el públic de la seva part.

Els primers compassos de Potser, la cançó que obre el disc, van encetar un concert que es presagiava especial. L’energia i la força no es contradiuen amb la dolçor i la tendresa, a mig camí entre la tècnica precisa i la més autèntica desimboltura. Una veu que no té res a envejar a la d’altres artistes tan valorades com Sílvia Pérez-Cruz, però tacada per l’injust clixé de provenir d’un programa de televisió.

Gadel en concert a la Sala B de Luz de Gas / tresc.cat

La veu s’acompanyà d’una comunió màgica dels instrumentistes, amb el contrabaix i la percussió cavalcant entre el jazz, el flamenc i el pop. Moments àlgids del concert com Aigua o Desig a mitgesmostraven els sentiments del públic: pell de gallina, ulls ben oberts, i la música sonant. La tranquil·litat amb què canta l’Elena contrasta amb els nervis entre cançó i cançó, que fan descobrir el que s’amaga darrere la cantant: la figura d’una noia normal i senzilla, que es preocupa pel seu vestit o per si està parlant massa.

La tendresa despullada de La Corda, original del disc de Toni Pagès, o la versió del bolero Nostalgias, feien que els comentaris a la sala es repetissin: “És espectacular”, “Quina sorpresa!”, “Aquesta noia serà important”. Només el temps ens ho dirà, ara cal esperar el seu proper treball, Para qué mirar, pel 2012.

Un concert curt (potser se’ns va passar massa ràpid), que demostrà un cop més la independència de la música en directe respecte a qualsevol prejudici. Sobretot, si és música feta des dels sentiments.

L'entrevista a Manu de Los Delinqüentes: l'homenatge

Ja tenim aquí el cinquè programa de la temporada!

Després d'un quart programa on recordàvem el pas de Miren Iza de Tulsa pel nostre espai, avui tenim una entrevista molt especial. Manu Benítez, germà del desaparegut Migue (fundador de Los Delinqüentes), ens parla de la reedició del primer àlbum de la banda gaditana, i de la vida i la mort del Migue. D'aquesta producció tan especial, El sentimiento garrapatero que nos traen las flores, on ha exercit de productor i de creador de l'art i el projecte.

Tot un homenatge, poètic i molt musical.

Part 1/2:

Part 2/2:

L'entrevista a Senyors Tranquil: la bossanova catalana

Ja tenim el tercer programa d'aquesta temporada, amb una entrevista que ens fa molta il·lusió, que ens va alegrar la tarda!

Vam tenir amb nosaltres als Senyors Tranquil, al David Amills i al Gad Sans, dos mestres de la música que van parlar amb nosaltres del seu projecte musical, de les sensacions que s'han endut amb el seu primer disc Tenir-ho tot, de com està funcionant la composició del segon treball... Pop, folk, bossanova i molt més. I, per acabar-ho d'arrodonir, ens van cantar dues cançons en directe, la ja imprescindible per nosaltres Indis i Cowboys, i Senyors Tranquil, que formarà part del seu segon disc.

Tot, tot un plaer!
Escolteu-los:

Part 1/2:

Part 2/2:

L'entrevista a Belén Arjona: fugint d'Espanya

Ja tenim el segon programa!

Estrenem careta locutada per la nostra gran amiga Marina, i molt més.

Parlem d'Amaral i també entrevistem a la cantant Belén Arjona, que després de 3 discos en solitari i un fracassat projecte amb el grup 7 horas, forma duet amb el seu company de viatge John Lannigan, es passa a l'anglès i treu a la venta el disc We Belong Here, sota el nom de Bel and the Boy. Vam parlar amb ella just abans que marxessin a viure junts a Anglaterra, on tenen més èxit amb la banda que aquí. La última entrevista abans de marxar!

Voleu escoltar-la?

Després del salt! Som-hi:

Part 1/2:

Part 2/2: