En èpoques d'eleccions i de canvis polítics, és un bon moment per convidar a xerrar al nostre bon amic Jordi Montañez, que ens presenta el seu primer treball en solitari Dolça Victòria.
Un cantautor clàssic de guitarra i veu, atípic en la seva personalitat (no pretén que se'l catalogui tan fàcilment), amb cançons combatives però també amb paraules d'amor, que dirien d'altres autors coneguts.
De la situació nacional, social, econòmica, educativa i cultural que vivim en parlem amb ell. I gaudim, com no, de la seva actuació en directe, amb dues cançons del seu treball. Som-hi.
Entre tota l’oferta de concerts i actes culturals que podem trobar a Barcelona, de tant en tant sorgeix alguna proposta interessant i original. Com la que ens va presentar el TR3SC de la mà de Nacho Umbert el dijous dia 27. L’autor, que ha llançat recentment el seu segon treball discogràfic, No os creáis ni la mitad (2011), presentava les seves noves cançons a un lloc sorprenent: a una sala del Museu Europeu d’Art Modern, un centre poc conegut i que es troba passejant entre carrerons del centre de la ciutat.
Cantar i tocar entre escultures i pintures de tota mena semblava d’allò més enigmàtic, com si Umbert formés part de les activitats del museu, una d’aquelles obres a admirar en silenci i fer-ne fotos d’amagat. El silenci respectuós amb què se l’escoltava feia que Umbert ens hagués d’indicar quan era el moment d’aplaudir, mentre el públic romaníem embadalits per la seva música. “Gràcies”, no parava de repetir. “A tu”, repetia el públic en veu baixa. Una cinquantena de persones romanien expectants, escoltant la mescla natural del castellà i el català de les lletres d’Umbert, originals i amb una força que l’hi ha dut una reconeguda fama als cercles més independents.
De la mà de Fina Estampa (Manel, Mishima, Antònia Font…), Nacho Umbert arribava amb ganes de donar a conèixer la continuació del seu venerat Ay… (2010). Era el torn de presentar les noves melodies del seu segon disc, en ordre rigorós, pista per pista. Desgranant el resultat d’una obra preciosa, produïda pel virtuós Raúl Fernández (Refree). Cabarets, morts i degollats, seductors que tenen filles seductores, senyors atabalats, senyoretes de moral distreta i d’altres històries autèntiques, divertides. Una espècie de vodevil a la catalana.
Nacho Umbert / faraday.tv
A mesura que avançava la vetllada, la pluja queia amb més força, i es podia escoltar i veure a través de la finestra que Umbert tenia a la seva esquena, fent el moment més encantador. Com si les 50 persones que estàvem allà estiguéssim atrapats en un curiós menjador, aïllats per la tempesta, i Umbert hagués arrencat a tocar per distreure’ns.
Si els seus discos són els ideals per escoltar a casa, sota la manta, mentre la pluja cau a fora, el seu concert de presentació va ser el símil ideal. Tardor plujosa al carrer i música íntima entre quatre enigmàtiques parets.
Hi ha discos que no fan justícia a la música en directe, àlbums que són incapaços de contenir tota l’emoció que es desprèn en un concert. Les cançons de Tocant Fusta, el primer disc en solitari de l’Elena Gadel, tenen una força damunt de l’escenari que fan treure’ns del cap els prejudicis musicals i la racionalitat extrema. És música per sentir -de sentiments-, no per escoltar.
El passat mes de gener l’Elena Gadel va presentar aquest projecte conjunt amb el seu company Toni Pagès, a la sala gran de Luz de Gas, un èxit aclaparador. Les mirades de complicitat es sentien damunt i sota l’escenari: allò estava sortint bé. El passat dijous, després d’uns mesos de rodatge, repetien però a la Sala B de Luz de Gas, més íntima i càlida. Amb la primera prova de foc superada i el públic de la seva part.
Els primers compassos de Potser, la cançó que obre el disc, van encetar un concert que es presagiava especial. L’energia i la força no es contradiuen amb la dolçor i la tendresa, a mig camí entre la tècnica precisa i la més autèntica desimboltura. Una veu que no té res a envejar a la d’altres artistes tan valorades com Sílvia Pérez-Cruz, però tacada per l’injust clixé de provenir d’un programa de televisió.
Gadel en concert a la Sala B de Luz de Gas / tresc.cat
La veu s’acompanyà d’una comunió màgica dels instrumentistes, amb el contrabaix i la percussió cavalcant entre el jazz, el flamenc i el pop. Moments àlgids del concert com Aigua o Desig a mitgesmostraven els sentiments del públic: pell de gallina, ulls ben oberts, i la música sonant. La tranquil·litat amb què canta l’Elena contrasta amb els nervis entre cançó i cançó, que fan descobrir el que s’amaga darrere la cantant: la figura d’una noia normal i senzilla, que es preocupa pel seu vestit o per si està parlant massa.
La tendresa despullada de La Corda, original del disc de Toni Pagès, o la versió del bolero Nostalgias, feien que els comentaris a la sala es repetissin: “És espectacular”, “Quina sorpresa!”, “Aquesta noia serà important”. Només el temps ens ho dirà, ara cal esperar el seu proper treball, Para qué mirar, pel 2012.
Un concert curt (potser se’ns va passar massa ràpid), que demostrà un cop més la independència de la música en directe respecte a qualsevol prejudici. Sobretot, si és música feta des dels sentiments.
Després d'un quart programa on recordàvem el pas de Miren Iza de Tulsa pel nostre espai, avui tenim una entrevista molt especial. Manu Benítez, germà del desaparegut Migue (fundador de Los Delinqüentes), ens parla de la reedició del primer àlbum de la banda gaditana, i de la vida i la mort del Migue. D'aquesta producció tan especial, El sentimiento garrapatero que nos traen las flores, on ha exercit de productor i de creador de l'art i el projecte.
Ja tenim el tercer programa d'aquesta temporada, amb una entrevista que ens fa molta il·lusió, que ens va alegrar la tarda!
Vam tenir amb nosaltres als Senyors Tranquil, al David Amills i al Gad Sans, dos mestres de la música que van parlar amb nosaltres del seu projecte musical, de les sensacions que s'han endut amb el seu primer disc Tenir-ho tot, de com està funcionant la composició del segon treball... Pop, folk, bossanova i molt més. I, per acabar-ho d'arrodonir, ens van cantar dues cançons en directe, la ja imprescindible per nosaltres Indis i Cowboys, i Senyors Tranquil, que formarà part del seu segon disc.
Estrenem careta locutada per la nostra gran amiga Marina, i molt més.
Parlem d'Amaral i també entrevistem a la cantant Belén Arjona, que després de 3 discos en solitari i un fracassat projecte amb el grup 7 horas, forma duet amb el seu company de viatge John Lannigan, es passa a l'anglès i treu a la venta el disc We Belong Here, sota el nom de Bel and the Boy. Vam parlar amb ella just abans que marxessin a viure junts a Anglaterra, on tenen més èxit amb la banda que aquí. La última entrevista abans de marxar!
A finals d'octubre arribarà a les botigues i als nostres Spotify La pareja tóxica, el nou CD de Zahara, allunyada de les majors i amb una forta independència, de la mà de Music Bus.
Zahara és una d'aquelles cantants a les que el format disc no els hi ha fet justícia. Zahara és una compositora amb una sensibilitat profunda i converteix en bellesa les paraules que canta, però el seu primer disc, produït per Carlos Jean i Ricky Falkner, va sonar massa artificial.
Amb Pregúntale al polvo, el primer single del seu nou disc, ja produït sencer per Ricky Falkner, s'acosta als sons que ella sempre ha defensat en directe. Més propera a Radiohead i a Tulsa, i més allunyada del happy-pop que ens va intentar vendre Universal, i que no va funcionar.
Avui volem recuperar una entrevista que li vam fer a la primavera de 2010, quan ja preparava aquest disc. Vam parlar dels errors comesos amb el primer disc, de les ombres que amaga la fama i l'èxit, del seu estil musical, dels seus projectes... Vols escoltar-la?
Part 1/2:
Part 2/2:
Esperem tenir-la ben aviat, a finals d'octubre, al programa. I que ens parli d'aquest nou disc que ja està molt apunt de sortir. Tenim moltes ganes!
