La contundència de la dolça Zahara

Foto: Sem Pons

Passava un quart d’hora de les nou de la nit. La sala de concerts Music Hall, plena de gom a gom un dissabte 26 de novembre. Cares impacients, somriures complaents. La pantalla gegant de l’escenari projecta una imatge curiosa: l’ordinador s’està quedant sense bateria. I nosaltres, sense paciència, ens mengem les ungles.

De sobte, la pantalla s’enretira i les llums s’apaguen. La majestuositat regna a la sala quan comença a sonar la veu de Nino Bravo amb allò de “América, América”. És el preludi per a l’arribada dels músics de la banda que esperem, i de l’aparició estel·lar de Zahara, enfundada en una bandera americana i amb actitud guerrera.

Amèrica és el leitmotiv de El leñador y la mujer América, primer senzill de La pareja tóxica, el tercer disc de la cantant establerta a Barcelona. Una cançó poderosa de tan sols dos minuts que començava un concert sorprenent. Els qui esperaven la melositat i tendresa de la primera Zahara coneguda, es van trobar amb una força inusitada a l’escenari. Amb un look més combatiu, tenyida de rossa i volent sorprendre amb el seu ampli registre vocal, deixava enrere cançons emblemàtiques de la seva carrera com Pregúntale al polvo o Con las ganas, per presentar amb orgull les peces del seu nou treball. A destacar, General Sherman y cómo Sam Bell volvió de la luna(s’esperava que pugés Ricky Falkner a cantar-la, però va gaudir-la com a part del públic) o la potència amb la que va dotar el seu èxit Merezco, allunyant-la de l’excessiva suavitat de la producció de Carlos Jean.

Si bé ja l’havia tocada en altres concerts i internet ja se n’havia fet ressò, Zahara va sorprendre al públic amb una curiosa i espectacular versió folk de You’re the one that I want (banda sonora deGrease). Petits detalls com aquest són els que ens fan pensar, de nou, que el talent d’aquesta noia és gran. També ho és la seva visió de la indústria musical, abandonant la seva anterior discogràfica, massa fixada en fer calaix a qualsevol preu, i confiant en la feina ben feta de petits segells com Music Bus. Més independència perquè les seves cançons i la seva carrera sonin com han de sonar, a ella mateixa.

Plaer d’escoltar-la i de veure-la en un directe sòlid i potent. Però sobretot, respecte per a un treball ben fet.

La màgia de l'Elena Gadel

Elena Gadel a la Sala B (fotos de Núria Puentes)

Hi ha discos que no fan justícia a la música en directe, àlbums que són incapaços de contenir tota l’emoció que es desprèn en un concert. Les cançons de Tocant Fusta, el primer disc en solitari de l’Elena Gadel, tenen una força damunt de l’escenari que fan treure’ns del cap els prejudicis musicals i la racionalitat extrema. És música per sentir -de sentiments-, no per escoltar.

El passat mes de gener l’Elena Gadel va presentar aquest projecte conjunt amb el seu company Toni Pagès, a la sala gran de Luz de Gas, un èxit aclaparador. Les mirades de complicitat es sentien damunt i sota l’escenari: allò estava sortint bé. El passat dijous, després d’uns mesos de rodatge, repetien però a la Sala B de Luz de Gas, més íntima i càlida. Amb la primera prova de foc superada i el públic de la seva part.

Els primers compassos de Potser, la cançó que obre el disc, van encetar un concert que es presagiava especial. L’energia i la força no es contradiuen amb la dolçor i la tendresa, a mig camí entre la tècnica precisa i la més autèntica desimboltura. Una veu que no té res a envejar a la d’altres artistes tan valorades com Sílvia Pérez-Cruz, però tacada per l’injust clixé de provenir d’un programa de televisió.

Gadel en concert a la Sala B de Luz de Gas / tresc.cat

La veu s’acompanyà d’una comunió màgica dels instrumentistes, amb el contrabaix i la percussió cavalcant entre el jazz, el flamenc i el pop. Moments àlgids del concert com Aigua o Desig a mitgesmostraven els sentiments del públic: pell de gallina, ulls ben oberts, i la música sonant. La tranquil·litat amb què canta l’Elena contrasta amb els nervis entre cançó i cançó, que fan descobrir el que s’amaga darrere la cantant: la figura d’una noia normal i senzilla, que es preocupa pel seu vestit o per si està parlant massa.

La tendresa despullada de La Corda, original del disc de Toni Pagès, o la versió del bolero Nostalgias, feien que els comentaris a la sala es repetissin: “És espectacular”, “Quina sorpresa!”, “Aquesta noia serà important”. Només el temps ens ho dirà, ara cal esperar el seu proper treball, Para qué mirar, pel 2012.

Un concert curt (potser se’ns va passar massa ràpid), que demostrà un cop més la independència de la música en directe respecte a qualsevol prejudici. Sobretot, si és música feta des dels sentiments.