 |
| Elena Gadel a la Sala B (fotos de Núria Puentes) |
El passat mes de gener l’Elena Gadel va presentar aquest projecte conjunt amb el seu company Toni Pagès, a la sala gran de Luz de Gas, un èxit aclaparador. Les mirades de complicitat es sentien damunt i sota l’escenari: allò estava sortint bé. El passat dijous, després d’uns mesos de rodatge, repetien però a la Sala B de Luz de Gas, més íntima i càlida. Amb la primera prova de foc superada i el públic de la seva part.
Els primers compassos de Potser, la cançó que obre el disc, van encetar un concert que es presagiava especial. L’energia i la força no es contradiuen amb la dolçor i la tendresa, a mig camí entre la tècnica precisa i la més autèntica desimboltura. Una veu que no té res a envejar a la d’altres artistes tan valorades com Sílvia Pérez-Cruz, però tacada per l’injust clixé de provenir d’un programa de televisió.
Gadel en concert a la Sala B de Luz de Gas / tresc.cat
La veu s’acompanyà d’una comunió màgica dels instrumentistes, amb el contrabaix i la percussió cavalcant entre el jazz, el flamenc i el pop. Moments àlgids del concert com Aigua o Desig a mitgesmostraven els sentiments del públic: pell de gallina, ulls ben oberts, i la música sonant. La tranquil·litat amb què canta l’Elena contrasta amb els nervis entre cançó i cançó, que fan descobrir el que s’amaga darrere la cantant: la figura d’una noia normal i senzilla, que es preocupa pel seu vestit o per si està parlant massa.
La tendresa despullada de La Corda, original del disc de Toni Pagès, o la versió del bolero Nostalgias, feien que els comentaris a la sala es repetissin: “És espectacular”, “Quina sorpresa!”, “Aquesta noia serà important”. Només el temps ens ho dirà, ara cal esperar el seu proper treball, Para qué mirar, pel 2012.
Un concert curt (potser se’ns va passar massa ràpid), que demostrà un cop més la independència de la música en directe respecte a qualsevol prejudici. Sobretot, si és música feta des dels sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada