Crítica del disc Lamparetes, d'Antònia Font

De vegades, amb una setmana és suficient per donar per escoltat un disc, sobretot quan és un àlbum dolent. Suficient per dir que ja no vols res més d'ell. Però quan succeeix el cas contrari, com amb Lamparetes, quan un conjunt de cançons és excel·lent, és molt més difícil. Una setmana és poc per degustar el nou d'Antònia Font, un treball que sens dubte, mereix ser escoltat molt temps més. 



No fa massa, molts temien la dissolució del grup mallorquí. Se'ls havien acabat les idees, no sabien per on tirar, deien. Les coses es posaven negres, i res feia presagiar un retorn així. Davant de tanta pressió, el millor que podien fer era respirar i descansar, i treure tot lo dolent de sobre. I suposem que ho hauran fet, perquè tot el que se sent en Lamparetes és bon rotllo. Han sabut tornar per la porta gran, amb aires renovats, però reforçant el que han estat sempre, i encarant el que seran des d'ara. 


Desgranant el disc ... primera part 100% marca de la casa 


Lamparetes no pot començar millor. A nosaltres també ens sobren les paraules per valorar Me sobren paraules, un tema d'inici absolutament apoteòsic, que marca el camí a seguir. Brillant, sorprenent, bonic, rodó... Sí, són ells, però són millors que mai. Referències a Serrat i al màgic vocabulari català, molt més màgic (si pot ser) en accent balear. És difícil que el disc segueixi millorant després de la millor cançó de l'àlbum, però Antònia Font aconsegueix mantenir el nivell amb eficàcia. Ho fa amb l'enganxosa i juganera melodia de Coses modernes, amb tocs de pel lícula de por contemporània. El primer trio d'asos el completa Islas Baleares, amb un intens recorregut per la terra que ha vist néixer el grup, que en la tornada fa èmfasi a l'estrany accent guiri de la majoria dels seus habitants. 


Melodies clàssiques, lletres sublims ... 


No sabem què tenen a veure les figures d'Abraham Lincoln i Clint Eastwood, però aquestes dues cançons reforcen una altra cara d'Antònia Font, més profunda i directa, més complexa i senzilla alhora. Per escoltar en silenci sepulcral, i admirar la seva bellesa. Clint Eastwood segurament ha estat un single sorprenent, més parlat que de costum, però amb una escena tan interessant com bucòlica. Icebergs i guèisers completen una altra tanda de cançons amb un estil diferent, on menys és més, on una simple melodia de piano al moment just fa vibrar a qualsevol. 


Calgary 88 recupera la tornada demolidora marca de la casa, una de les que té assegurada la bogeria general durant els concerts. Pioners i Boreal són una petita baixada del disc, que es recupera amb màxima força amb Es canons de Navarone, mantenint el so més clàssic de la banda. Carreteres que no van enlloc té la melodia més màgica del disc, de to més típic potser, però amb tints de clàssic instantani. 


Relaxa't i respira ... 


Deixar-se portar per Es far de Ses Salines és fàcil, simplement n'hi ha prou amb tancar els ulls i escoltar-la, i sentir-la. La pau et envolta en un nou tram del disc, ja al final, per no deixar-te escapar. Sospitosos et fa somriure amb un juganer canvi de tonalitats i una instrumentació gairebé infantil: "Yupi Happy". I ara que et tenen ben amarrat, què millor per acabar que una cançó íntegrament instrumental, Minuts musicals. Precisament això, uns minuts en què vius la música amb intensitat, on es resumeix amb grandesa la bellesa que amaga aquest disc. 


Si faran més discos, si no els faran, ara mateix ens és igual. Han fet aquest, han fet el seu millor treball, i ha valgut la pena esperar. Només cal donar les gràcies, asseure's al sofà amb els auriculars. Donar-li al play a aquest Lamparetes d'Antònia Font: i deixar-se endur.